L’economia del compartir és aquí per quedar-se

«Aplicar les normes del taxi a Blablacar seria com intentar aplicar el dret de cuixa a Meetic»

Al segle XIX els treballadors del tèxtil, davant la por de quedar-se sense feina,varen protagonitzar diferents episodis de violència contra la nova maquinària; fa pocs anys les discogràfiques van aconseguir tancar Napster. Ara sabem que varen ser victòries inútils: la roba que portem està feta per telers encara molt més productius que els cremats i la música ha deixat de vendre’s en format físic.

Internet ha reduït tant el cost de posar en contacte l’oferta i la demanda que serveis entre particulars inviables de conciliar només fa deu anys, ara és possible de fer-ho. Existeixen serveis de lloguer o intercanvi de cases, habitacions, compartir viatges, petites reparacions o serveis domèstics.

Sectors com l’hoteler i el taxi ja han posat el crit al cel per competència deslleial.Fins ara les barreres d’entrada, en algun cas monopolístiques, els protegien de la competència. Els arguments emprats són bàsicament dos:

Qualitat del servei. Els sectors que més es queixen són dels més regulats. Aquesta regulació ha incorporat obligacions que han incrementat el nivell del servei a un cost que no els compensa, a alguns clients, i que estan disposats a renunciar-hi; i generen una nova demanda que havia estat eliminada anteriorment amb les normatives.

Evasió fiscal. L’altre gran argument és l’evasió fiscal. I aquí torna a ser un gran error atacar les plataformes, ja que poden acabar passant a la clandestinitat com va passar amb la música. En canvi, podrien convertir-se en un col·laborador de l’Administració si identifiquessin els conductors i els apliquessin algun tipus de retenció.

Serveis com Airbnd, Blablacar, Uber o similars són aquí per quedar-se. Les ciutats que els foragitin seran menys atractives per al turisme i els negocis: una pèrdua de competitivitat que poques ciutats poden permetre’s. Aplicar les normes del taxi a Blablacar seria com intentar aplicar el dret de cuixa a Meetic.

Publicat a Nació Digital

Han baixat realment els pisos?

«Per al venedor sí que han baixat, rep un 35% menys que ara fa set anys, però per al comprador, no»

Com a bon consultor la resposta és «depèn» :-) La pregunta té trampa, ja que depèn del punt de vista. Posaré un exemple de compra de pis viable, amb un estalvi previ important (25.000 €), que és probable que, si la família disposa d’ingressos recurrents, fins i tot pot aconseguir el finançament necessari actualment.

Condicions	2007	2014
Preu del pis	120.000,00	78.000,00
ITP/IVA	8.400,00	7.800,00
Notari	1.200,00	1.000,00
Total a pagar	129.600,00	86.800,00
Entrada	25.000,00	25.000,00
A finançar	104.600,00	61.800,00
Quota	373,68 €	295,04 €
Deducció habitatge IRPF	74,74	0
Quota Final	298,94 €	295,04 €
Condicions del càlcul
Reducció pis	0	35%
Diferencial euríbor	0,75%	3,00%
ITP/IVA	7%	10%
Quantitat estalviada	25.000,00	25.000,00
Euríbor	1%	1%

 
Com es pot veure en l’exemple, per al venedor sí que ha baixat, rep un 35% menys que ara fa set anys, però per al comprador, no, ja que ha de tenir la mateixa quantitat estalviada i la quota que li queda és la mateixa.
 
Qui s’emporta els quartos? Doncs, per una banda, l’Estat hi surt guanyant amb un 3% més d’IVA i el 20% de deducció per compra d’habitatge i, per l’altra, el beneficiari és el banc, que ara cobra un 2,25% més d’interessos.
 
Per això, actualment, pràcticament només hi ha operacions de compravenda al comptat, ja que aquestes mai no s’havien beneficiat d’uns diferencials de tipus tan baixos ni de la deducció fiscal, i per a ells sí que han baixat els pisos.
 
De cara al futur proper no és previsible ni que torni la deducció per habitatge ni que es redueixi el diferencial. De fet, a Europa no es van veure mai diferencials per sota de l’1%.
 
Per tant, com la major part de la baixada no ha arribat al consumidor final, perquè les famílies tornin al mercat, haurem d’esperar que continuïn baixant, que pugin les rendes del compradors o una combinació d’ambdues coses.



Article publica a delcamp.cat

Contraofertes: ni bones ni dolentes; depèn

«El problema d’acceptar contraofertes és que des aleshores quedes a les seves mans»

Fa mesos que parles amb el director de l'oficina, li demanes que et rebaixi les comissions sense èxit; ja t’has decidit, vas a l’oficina, dónes ordre de cancel·lar les targetes i traspassar tot el saldo a un altre banc, surts de la oficina alliberat, has fet el que havies de fer, feia mesos que et feien passar amb cançonetes. Encara no has arribat a casa, reps una trucada del delegat, que no te les rebaixa, les comissions, sinó que te les treu…

Saps que no trobaràs una casa millor, però vas cometre l’error d’exterioritzar-ho i el propietari ho ha aprofitat per no abaixar-te ni un euro en el preu; finalment has desistit, és un disbarat, no val el que en demanen, els has dit que ho deixes córrer i, oh, sorpresa!, això ha desbloquejat la negociació i han fet una rebaixa substancial que la trobes insuficient, però és raonable i la pots pagar…

Fa anys que treballes bé per a l’empresa, no has rebut mai cap reconeixement de categoria ni increment de sou, això ha fet que comencessis a buscar alternatives i, quan les has trobat i els has dit que marxaves, et fan una contraoferta…

La teva tarifa telefònica t’està sagnant… Quan intentes canviar de companyia…, xan!

Bé el títol no és correcte del tot, les contraofertes sempre són bones, ja que obren un nova opció, i poder triar entre més opcions sempre és bo. El que es qüestiona és si és bo d’acceptar.

El problema d’acceptar contraofertes és que des aleshores quedes a les seves mans; desapareix, per altra part, tot incentiu a tractar-te justament, sempre li quedarà l’opció d’arreglar-ho quan facis l’ultimàtum i mentrestant pot continuar esprement al màxim el client, el comprador, el treballador…

Cada cas és un món; però, a l’hora d’avaluar una contraoferta veiem clarament que depèn si hem de continuar tenint tractes amb l’altra part o si és una relació puntual que no tindrà continuïtat, i això és vàlid per a les relacions entre persones, empreses o països.

publicada a www.reusdiari.cat

Boicot comercial i Eurovisió

Publicat a ReusDiari.cat

Boicot comercial i Eurovisió

He de confessar que no he vist ni un minut del concurs d’Eurovisión, enguany fins i tot tenia excusa: era al sopar de la comunió d’una neboda. Però a mi que m’agraden els números, m’he dedicat a fer una mica de sociologia de d’anar per casa. El quadre adjunt mostra les posicions atribuïdes a les votacions entre els estats que participaven que havien format part de la URSS.



En el quadre podem veure, no la puntuació otorgada, sinó la posició implícita a aquesta. El codi de colors indica si aquesta és millor a la obtinguda entre tots els països participants o pitjor el verd, si és millor; el groc, si és igual, i el vermell, si és pitjor; finalment en blanc, si no en podem treure cap conclusió.

Només cal donar un cop d’ull per veure un clar predomini del color verd. Així doncs malgrat que la dissolució de l’URSS en alguns casos hi va haver trets, i encara queda latent algun conflicte, no hi ha entre ells un ànim de boicot, si no més aviat de bon veïnatge.

Arribats en aquest punt, si les votacions d’Eurovisión, que no els costen ni un Euro no es fan boicot, és fàcil de intuir que en les relacions comercials que sí que els generaria sobrecostos, tampoc se’n deuen fer.

Disculpin la frivolitat, però els resultats són tan clars que no me’n puc estar de proposar-los com a predictors del que passarà després de la separació d’Espanya.

Una mica de matemàtiques #Metrovacesa #Reus

Publicat a ReusDiari.cat

Una mica de matemàtiques #Metrovacesa #Reus

Vist l’embolic que s’estan fent algunes persones a l’hora de sumar quantitats pagades en diferents moments del temps, faig la meva modesta aportació en forma de classe de matemàtiques.
Abans de res, recordar la frase atribuïda a un famós inversor: «Et pago el que tu vulguis si em deixes pagar-t’ho quan jo vulgui». I, dit això, passo a fer l’explicació, que deixa clar que a l’hora de pagar és tant important el quan com el quant.
Per poder comparar dos imports pagats en diferents moments en el temps, s’utilitza el concepte d’actualització de valors per desplaçar en el temps els pagaments.
Si l’interès que he de pagar per demanar un préstec és t i l’import del préstec és C₀, el deute al cap d’un any, C₁, seguirà la fórmula següent:

Per anys successius l’import acumulat seria el següent:
 

…
…
 

Cas Metrovacesa
Pel que tinc entès, el cànon previst fins ara eren els cinc primers anys i la resta fins a 50 de 2,2 milions; en aquest cas l’actualització d’aquesta renda, si el tipus fos el 8%, donaria un valor quasi igual a 38 milions. (Vegeu Excel adjunt.) Com a curiositat, la renda d’1,6 milions oferta per Metrovacesa de fa un any actualitzada quedaria lleugerament per sota de 20 milions.
Evidentment es discutible el 8%; desconec quin és el cost marginal d’endeutament a llarg termini de l’Ajuntament, però dubto molt que estigui per sota.
Gestió del pàrquing
L’acord inclou que l’Ajuntament, a través d’Amersam, es quedaria la gestió del pàrquing. Això podria ser un actiu o un passiu, ja que pot comportar l’obligació d’unes inversions i fins i tot el pagament d’un cànon; però, per altra banda es reben uns ingressos. Desconec com està estipulat ,per tant m’abstinc d’opinar si suma o resta.
Local per a l’Ajuntament
Pel que he llegit, l’Ajuntament també disposarà d’un local de més de 1.000 m² sense saber si l’ús està condicionat, vaja, si s’estableixen limitacions en la seva explotació, ni la seva ubicació, és impossible saber el valor d’aquest dret. Seria possible que fins i tot hi estigués descartada l’activitat comercial, amb la qual cosa hauríem de buscar-li un valor social i aleshores que faci els números un altre.
Conclusió
Des del punt de vista estrictament financer, com que la renda és equivalent, el que hem de valorar és si la gestió del pàrquing i el local compensen el retard en la percepció de la renda pel temps que l’empresa ha tingut parat el projecte.

Publicat a ReusDiari.cat

D’on sortiran els tresorers?

La sospita sobre les finances dels partits no para de créixer. Tal com està el pati, en molts anys, serà difícil que algú que hi hagi estat vinculat sigui escollit per ocupar un càrrec públic. Sempre es podrà trobar un candidat que, tot i no ser tan idoni, estalviï el risc. Pot ser injust, però en la presa de decisions és dóna més importància a minimitzar el risc que a garantir la justícia.

Per altra banda, la funció de tresorer és imprescindible per a tota organització, des d’una colla de amics que va de vacances fins a la corporació més complicada. El que em preocupa és que l’estigma que plana sobre la funció faci impossible de cobrir la vacant.

En principi no hauria de ser problema: la complexitat i la dimensió dels comptes d’un partit és molt més petita que la de les administracions que governen o aspiren a fer-ho. Per tant, el problema no és la falta de capacitat dels militants, sinó que qualsevol amb aspiracions de servir en un càrrec públic defugirà de fer-ho per estalviar-se l’estigma.

Dit això, la idea de «no hi un pam de net» pot acabar en un profecia que provoqui el seu autocompliment.

El Model Radial no és un mal model

Publicat a DelCamp.cat

Disculpeu el títol provocador, però no me n’he pogut estar. Els models de transport, de comunicació, d’organització no són ni bons ni dolents sinó adequats o inadequats als objectius. És per això quan es critica el model radial de l’Estat Espanyol es fa perquè no es correspon a la realitat econòmica del flux de mercaderies i passatgers.

De fet si l’objectiu al aplicar un model no era donar servei a la realitat social i econòmica sinó canviar-la podem dir de ha estat una aplicació parcialment d’èxit.

Catalunya és un país en què dos terços de la població i activitat econòmica és a l’àrea metropolitana de la capital i aquesta area metropolitana és més de deu vegades la segona àrea metropolitana, la del Camp. A més tot el país és a menys d’un hora en helicòpter i tres en cotxe i el volum total de població són 7 milions d’habitants.

Per tot això, es fàcil d’entendre que el nivell de centralització dels serveis i de radialitat dels transports de Catalunya sigui molt gran, si no podem caure en model dupliqui serveis, però que no arribin a la massa crítica necessària per donar la qualitat a un cost assumible. Dic això perquè últimament he sentit des del Camp veus que s’aixequen dient que Barcelona és més centralista que París, Londres o Madrid. No pretenc pas rebatre aquestes veus, sinó explicar que correspon a la realitat demogràfica i econòmica del país.

Segur que hi ha coses per millorar, però cal advertir que segons quines demandes que atien el populisme, cauen en el ridícul espantós de la batalla de campanar.

Àngel Pérez Magrané

@AngelRAONIA

Consultor Freelance a Raonia Solucions