Un del problemes que limiten el
creixement dels països emergents és la seguretat jurídica o la dificultat
d’aconseguir que es compleixin els contractes. La falta de registres de la
propietat i un sistema judicial eficaç fa impossible l’accés al crèdit formal -a
preus raonables- per una gran part de la població.
A mesura que hom aconsegueix
escripturar les seves propietats i per tant pot aportar garanties, té accés al
crèdit formal pels seus projectes i pot fugir de l’informal, molt més car i
molts cops ofert per organitzacions poc recomanables.
Al nostre país estem vivint un
procés a la inversa: dificultant el procediment d’execució hipotecària, estem
devaluant el valor com garantia de la primera residència.
Com sembla que hi ha una clara
majoria social en contra dels desnonaments, hi haurà canvis normatius. Però hem
de ser conscients que aquesta actitud paternalista dificultarà o encarirà l’accés
al crèdit a una part molt important de la societat, en especial a la que té
menys recursos i que la primera
residència constitueix la major part, si no tot, el patrimoni.
Tot això no exclou la necessitat de
regular un procediment de segona oportunitat, independentment que hi hagi una
hipoteca o no. Aquesta hauria de permetre per una banda assegurar als creditors
que no se’ls està ocultant patrimoni i per altra, al deutor, començar una
“vida” de zero pel que fa a patrimoni i amb uns deutes sostenibles pels seus
ingressos.
El procediment actual suposa una
mena de mort civil per als deutors, perquè, un cop desposseïts tot els seu
patrimoni i amb un deute impossible de liquidar, no tenen cap incentiu per
saldar-lo, per tant els creditors difícilment recuperen mai més res. A més, es veuen
abocats a la realització de treballs en negre per tal de no ser embargats tan
bon punt perceben un salari.
@AngelRAONIA
Consultor
Freelance a Raonia Solucions
