El fris de Pinell de Brai i el “cost enfús”

Article publicat a www.delcamp.cat

Explicaré una història per il·lustrar el dilema en que es troben molts gestors avui dia. Els fets fan referència a la construcció del celler cooperatiu de Pinell de Brai de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell, també conegut com la catedral del vi.

Es van passar de pressupost i la cooperativa va quedar en una situació difícil i la junta avergonyida va amagar les rajoles del fantàstic fris de ceràmica que envolta el celler, tot i haver-les pagat, per evitar les crítiques dels socis. La història acaba l’any 1949 en què finalment les rajoles fetes 30 anys abans són col·locades al seu lloc. Segurament ara són el principal atractiu del celler i reporta beneficis a la cooperativa, via prestigi de marca, i al municipi, via visites turístiques.

El dilema del cost enfús, traducció personal de “Sunk Cost”, fa referència a al fet que si, a l’hora de decidir si continuar o no  un projecte, has de tenir en compte els costos en què ja has incorregut i no podràs recuperar encara que l’aturis.

Si la junta hagués conegut el dilema, segurament hauria col·locat les rajoles on corresponia des d’un primer moment i el petit cost d’aquesta col·locació s’hauria recuperat gaudint dels beneficis immaterials del fris durant 30 anys. O potser n’eren conscients, però van prendre la decisió en defensa pròpia, posant els seus interessos per davant de l’interès col·lectiu.

M’agradaria saber quans frisos tenim amagats a les golfes d’empreses, entitats i institucions del país; Ja sigui per vergonya que la seva posada en marxa destapi la magnificència d’altres temps o perquè sempre és més fàcil aturar inversions que reduir despesa corrent, tot i la rendibilitat evident de la inversió.

Àngel Pérez Magrané

@angelRAONIA

Consultor Freelance a Raonia Solucions 

I si fos que el comptaquilòmetres estès espatllat?.

Post publicat a www.espaienxarxa.cat

Ja portem anys d’estancament o recessió i el que es planteja en aquest post és la possibilitat que part del problema és que no estem mesurant bé.

Quan s’explica el PIB a qualsevol curs d’introducció a l’economia també se n’expliquen la seva debilitat. El típic exemple es el cas de dos persones que es fan la neteja de casa seva, si un dia decideixen intercanviar la feina, fer la neteja de casa del altre i cobrar per això el PIB del seu país puja però el valor total real no s’ha modificat de fet ells dos hi surten perdent ja que han de liquidar uns impostos que abans s’estalviaven.

Doncs bé els últims anys han aparegut formes d’intercanvi que generen valor però difícilment són caçats per els indicadors macro. Si jo enlloc de mirar la televisió ara dedico el temps a mirar un vídeo per youtube ho faig perquè m’aporta més que mirar la TV, per altre banda la pèrdua d’audiència i de facturació de la cadena restarà del PIB i no quedarà compensat per la publicitat de YOUTUBE molt més marginal.

El mateix passa si llegeixo un bloc enlloc de comprar una revista del sector, si escolto una cançó gratuïta ( i no parlo de les il·legals) enlloc de comprar un CD, localitzo un descompte o una alterativa de segona mà. No tinc dades però crec que no m’equivoco si afirmo que s’escolta més música que fa vint anys i es veuen més pel·lícules tot i que els cinemes estant buits i les discogràfiques en situació crítica. El PIB mesurat baixa però la utilitat (el valor) rebut pel consumidor/ciutadà és superior.

Si has arribat fins aquí és que has trobat que el tema t’interessava, t’ho passaves bé o aprenies alguna cosa però difícilment això quedarà reflectit al PIB, que jo sàpiga a #espaienxarxa no hi ha publicitat i tothom hi col·labora desinteressadament.

Noves formes de valor estant apareixen que els indicadors clàssics no les detecten.

Acceptar la existència d’aquests beneficis transparents als indicadors no resoldrà els problemes de recaptació de l’administració ni omplirà el compte corrent dels aturats, però ens pot ajudar a entendre una mica més aquesta crisis que cada cop hi ha més gent que pensa que ens en trauran el filòsofs i no els economistes.

La solució no serà tornar on érem #alguhohaviadedir

Durant un curt període de temps he exercit la direcció d’una entitat que tenia una activitat financera de captació de dipòsit i concessió de préstecs.

M’ha tocat reclamar la devolució de préstec que segurament no haurien d’haver concedit, com ho demostra les dificultats de tornar-los. S’han hagut de prendre mesures dràstiques que porten a situacions humanament molt dures.

De la conversa amb el deutor he vist que no s’adonen que el problema va ser la concessió del préstec, quan es queixen de l’entitat ho fan per que els reclama les quotes i mai pe haver-los deixat endeutar més enllà de les seves possibilitats.

He de dir que la mida de la entitat i el fet d’haver de donar la cara per evitar la fugida dels dipòsit que hauria portat a una liquidació traumàtica ha facilitat que no hi hagi hagut espai pels dubtes a l’esfera de la ètica.

Hi ha una generació que ha viscut per damunt de les seves possibilitats gràcies a la possibilitat de endeutament que se’ls oferia i que quan critiquen als bancs no ho fa per haver posat en perill la solvència del sistema sinó perquè ara han hagut d’ajustar al seu consum a la seus ingressos.

Els fets aquí relatats em porten a pensar que la interpretació que es fa en determinats cercles de la restricció creditícia es que la solució és tornar a les facilitats de crèdit.

Cal desfer el malentès i deixar clar que la crítica que es fa al sistema financer moltes vegades en raó no ens ha de portar a la situació recent de consum a base de crèdit sinó a un equilibri entre l’estalvi i el crèdit.

El crèdit és un instrument poderós que ens permet gaudir avui dels estalvis futurs però aquests algun dia s’han de produir per retornar el préstec.

Interim-management Part–time Management Junts però no barrejats.

En el meu dia a dia professional sovint visc una cerat confusió entre els dos conceptes que si bé tenen  punts en comú són solucions per a problemes diferents.

En ambdós casos l’objectiu és aconseguir un perfil que tindríem dificultats per trobar-lo o mantenir-lo, però aquí s’acaben les diferencies.

En el cas del interim managment el problema és que la necessitat és temporal i malauradament moltes vegades urgent. Les causes que ens porten al interim management estan originades de per dos qüestions bàsiques

·         Substitució:  La persona que ho feia ara no pot fer-ho i ens cal algú per seguir funcionant mentre trobem el substitut.

·         Necessitat temporal: Tenim un projecte puntual que pot venir donat per

o   Increment temporal de activitat.

o   Posada en marxa de activitat.

En el cas del Part-Time Management dificultat bé donada per el volum de treball que fa difícil d’assumir el cost d’una persona a temps complert ja sigui per que el volum total de la empresa és petit o per un grau de especialització necessari requereix algú altament especialitzat que no podem crear a l’empresa i aquí un benefici afegit al part-time management al disposar d’un professional que fa altres activitats ens beneficiem de la xarxa que crea amb elles.

Per cada necessitat buscarem perfils diferents en els casos del interim managment el cost no acostuma a ser el factor però si la disponibilitat i la capacitat de ràpida assumpció de responsabilitat. En el cas del Part time management la sel·lecció acostuma a ser més tranquila i es dona més importància a l’adequació del perfil i el cost també té la seva importancia.