Durant un curt període de temps he exercit la direcció d’una entitat que tenia una activitat financera de captació de dipòsit i concessió de préstecs.
M’ha tocat reclamar la devolució de préstec que segurament no haurien d’haver concedit, com ho demostra les dificultats de tornar-los. S’han hagut de prendre mesures dràstiques que porten a situacions humanament molt dures.
De la conversa amb el deutor he vist que no s’adonen que el problema va ser la concessió del préstec, quan es queixen de l’entitat ho fan per que els reclama les quotes i mai pe haver-los deixat endeutar més enllà de les seves possibilitats.
He de dir que la mida de la entitat i el fet d’haver de donar la cara per evitar la fugida dels dipòsit que hauria portat a una liquidació traumàtica ha facilitat que no hi hagi hagut espai pels dubtes a l’esfera de la ètica.
Hi ha una generació que ha viscut per damunt de les seves possibilitats gràcies a la possibilitat de endeutament que se’ls oferia i que quan critiquen als bancs no ho fa per haver posat en perill la solvència del sistema sinó perquè ara han hagut d’ajustar al seu consum a la seus ingressos.
Els fets aquí relatats em porten a pensar que la interpretació que es fa en determinats cercles de la restricció creditícia es que la solució és tornar a les facilitats de crèdit.
Cal desfer el malentès i deixar clar que la crítica que es fa al sistema financer moltes vegades en raó no ens ha de portar a la situació recent de consum a base de crèdit sinó a un equilibri entre l’estalvi i el crèdit.
El crèdit és un instrument poderós que ens permet gaudir avui dels estalvis futurs però aquests algun dia s’han de produir per retornar el préstec.
