Contraofertes: ni bones ni dolentes; depèn

«El problema d’acceptar contraofertes és que des aleshores quedes a les seves mans»

Fa mesos que parles amb el director de l'oficina, li demanes que et rebaixi les comissions sense èxit; ja t’has decidit, vas a l’oficina, dónes ordre de cancel·lar les targetes i traspassar tot el saldo a un altre banc, surts de la oficina alliberat, has fet el que havies de fer, feia mesos que et feien passar amb cançonetes. Encara no has arribat a casa, reps una trucada del delegat, que no te les rebaixa, les comissions, sinó que te les treu…

Saps que no trobaràs una casa millor, però vas cometre l’error d’exterioritzar-ho i el propietari ho ha aprofitat per no abaixar-te ni un euro en el preu; finalment has desistit, és un disbarat, no val el que en demanen, els has dit que ho deixes córrer i, oh, sorpresa!, això ha desbloquejat la negociació i han fet una rebaixa substancial que la trobes insuficient, però és raonable i la pots pagar…

Fa anys que treballes bé per a l’empresa, no has rebut mai cap reconeixement de categoria ni increment de sou, això ha fet que comencessis a buscar alternatives i, quan les has trobat i els has dit que marxaves, et fan una contraoferta…

La teva tarifa telefònica t’està sagnant… Quan intentes canviar de companyia…, xan!

Bé el títol no és correcte del tot, les contraofertes sempre són bones, ja que obren un nova opció, i poder triar entre més opcions sempre és bo. El que es qüestiona és si és bo d’acceptar.

El problema d’acceptar contraofertes és que des aleshores quedes a les seves mans; desapareix, per altra part, tot incentiu a tractar-te justament, sempre li quedarà l’opció d’arreglar-ho quan facis l’ultimàtum i mentrestant pot continuar esprement al màxim el client, el comprador, el treballador…

Cada cas és un món; però, a l’hora d’avaluar una contraoferta veiem clarament que depèn si hem de continuar tenint tractes amb l’altra part o si és una relació puntual que no tindrà continuïtat, i això és vàlid per a les relacions entre persones, empreses o països.

publicada a www.reusdiari.cat

Boicot comercial i Eurovisió

Publicat a ReusDiari.cat

Boicot comercial i Eurovisió

He de confessar que no he vist ni un minut del concurs d’Eurovisión, enguany fins i tot tenia excusa: era al sopar de la comunió d’una neboda. Però a mi que m’agraden els números, m’he dedicat a fer una mica de sociologia de d’anar per casa. El quadre adjunt mostra les posicions atribuïdes a les votacions entre els estats que participaven que havien format part de la URSS.



En el quadre podem veure, no la puntuació otorgada, sinó la posició implícita a aquesta. El codi de colors indica si aquesta és millor a la obtinguda entre tots els països participants o pitjor el verd, si és millor; el groc, si és igual, i el vermell, si és pitjor; finalment en blanc, si no en podem treure cap conclusió.

Només cal donar un cop d’ull per veure un clar predomini del color verd. Així doncs malgrat que la dissolució de l’URSS en alguns casos hi va haver trets, i encara queda latent algun conflicte, no hi ha entre ells un ànim de boicot, si no més aviat de bon veïnatge.

Arribats en aquest punt, si les votacions d’Eurovisión, que no els costen ni un Euro no es fan boicot, és fàcil de intuir que en les relacions comercials que sí que els generaria sobrecostos, tampoc se’n deuen fer.

Disculpin la frivolitat, però els resultats són tan clars que no me’n puc estar de proposar-los com a predictors del que passarà després de la separació d’Espanya.

Una mica de matemàtiques #Metrovacesa #Reus

Publicat a ReusDiari.cat

Una mica de matemàtiques #Metrovacesa #Reus

Vist l’embolic que s’estan fent algunes persones a l’hora de sumar quantitats pagades en diferents moments del temps, faig la meva modesta aportació en forma de classe de matemàtiques.
Abans de res, recordar la frase atribuïda a un famós inversor: «Et pago el que tu vulguis si em deixes pagar-t’ho quan jo vulgui». I, dit això, passo a fer l’explicació, que deixa clar que a l’hora de pagar és tant important el quan com el quant.
Per poder comparar dos imports pagats en diferents moments en el temps, s’utilitza el concepte d’actualització de valors per desplaçar en el temps els pagaments.
Si l’interès que he de pagar per demanar un préstec és t i l’import del préstec és C₀, el deute al cap d’un any, C₁, seguirà la fórmula següent:

Per anys successius l’import acumulat seria el següent:
 

…
…
 

Cas Metrovacesa
Pel que tinc entès, el cànon previst fins ara eren els cinc primers anys i la resta fins a 50 de 2,2 milions; en aquest cas l’actualització d’aquesta renda, si el tipus fos el 8%, donaria un valor quasi igual a 38 milions. (Vegeu Excel adjunt.) Com a curiositat, la renda d’1,6 milions oferta per Metrovacesa de fa un any actualitzada quedaria lleugerament per sota de 20 milions.
Evidentment es discutible el 8%; desconec quin és el cost marginal d’endeutament a llarg termini de l’Ajuntament, però dubto molt que estigui per sota.
Gestió del pàrquing
L’acord inclou que l’Ajuntament, a través d’Amersam, es quedaria la gestió del pàrquing. Això podria ser un actiu o un passiu, ja que pot comportar l’obligació d’unes inversions i fins i tot el pagament d’un cànon; però, per altra banda es reben uns ingressos. Desconec com està estipulat ,per tant m’abstinc d’opinar si suma o resta.
Local per a l’Ajuntament
Pel que he llegit, l’Ajuntament també disposarà d’un local de més de 1.000 m² sense saber si l’ús està condicionat, vaja, si s’estableixen limitacions en la seva explotació, ni la seva ubicació, és impossible saber el valor d’aquest dret. Seria possible que fins i tot hi estigués descartada l’activitat comercial, amb la qual cosa hauríem de buscar-li un valor social i aleshores que faci els números un altre.
Conclusió
Des del punt de vista estrictament financer, com que la renda és equivalent, el que hem de valorar és si la gestió del pàrquing i el local compensen el retard en la percepció de la renda pel temps que l’empresa ha tingut parat el projecte.

Publicat a ReusDiari.cat

D’on sortiran els tresorers?

La sospita sobre les finances dels partits no para de créixer. Tal com està el pati, en molts anys, serà difícil que algú que hi hagi estat vinculat sigui escollit per ocupar un càrrec públic. Sempre es podrà trobar un candidat que, tot i no ser tan idoni, estalviï el risc. Pot ser injust, però en la presa de decisions és dóna més importància a minimitzar el risc que a garantir la justícia.

Per altra banda, la funció de tresorer és imprescindible per a tota organització, des d’una colla de amics que va de vacances fins a la corporació més complicada. El que em preocupa és que l’estigma que plana sobre la funció faci impossible de cobrir la vacant.

En principi no hauria de ser problema: la complexitat i la dimensió dels comptes d’un partit és molt més petita que la de les administracions que governen o aspiren a fer-ho. Per tant, el problema no és la falta de capacitat dels militants, sinó que qualsevol amb aspiracions de servir en un càrrec públic defugirà de fer-ho per estalviar-se l’estigma.

Dit això, la idea de «no hi un pam de net» pot acabar en un profecia que provoqui el seu autocompliment.

El Model Radial no és un mal model

Publicat a DelCamp.cat

Disculpeu el títol provocador, però no me n’he pogut estar. Els models de transport, de comunicació, d’organització no són ni bons ni dolents sinó adequats o inadequats als objectius. És per això quan es critica el model radial de l’Estat Espanyol es fa perquè no es correspon a la realitat econòmica del flux de mercaderies i passatgers.

De fet si l’objectiu al aplicar un model no era donar servei a la realitat social i econòmica sinó canviar-la podem dir de ha estat una aplicació parcialment d’èxit.

Catalunya és un país en què dos terços de la població i activitat econòmica és a l’àrea metropolitana de la capital i aquesta area metropolitana és més de deu vegades la segona àrea metropolitana, la del Camp. A més tot el país és a menys d’un hora en helicòpter i tres en cotxe i el volum total de població són 7 milions d’habitants.

Per tot això, es fàcil d’entendre que el nivell de centralització dels serveis i de radialitat dels transports de Catalunya sigui molt gran, si no podem caure en model dupliqui serveis, però que no arribin a la massa crítica necessària per donar la qualitat a un cost assumible. Dic això perquè últimament he sentit des del Camp veus que s’aixequen dient que Barcelona és més centralista que París, Londres o Madrid. No pretenc pas rebatre aquestes veus, sinó explicar que correspon a la realitat demogràfica i econòmica del país.

Segur que hi ha coses per millorar, però cal advertir que segons quines demandes que atien el populisme, cauen en el ridícul espantós de la batalla de campanar.

Àngel Pérez Magrané

@AngelRAONIA

Consultor Freelance a Raonia Solucions  

 

Crèdit, garanties i segona oportunitat

Article publicat a www.naciodigital.cat

Un del problemes que limiten el creixement dels països emergents és la seguretat jurídica o la dificultat d’aconseguir que es compleixin els contractes. La falta de registres de la propietat i un sistema judicial eficaç fa impossible l’accés al crèdit formal -a preus raonables- per una gran part de la població.

A mesura que hom aconsegueix escripturar les seves propietats i per tant pot aportar garanties, té accés al crèdit formal pels seus projectes i pot fugir de l’informal, molt més car i molts cops ofert per organitzacions poc recomanables.

Al nostre país estem vivint un procés a la inversa: dificultant el procediment d’execució hipotecària, estem devaluant el valor com garantia de la primera residència.

Com sembla que hi ha una clara majoria social en contra dels desnonaments, hi haurà canvis normatius. Però hem de ser conscients que aquesta actitud paternalista dificultarà o encarirà l’accés al crèdit a una part molt important de la societat, en especial a la que té menys recursos i que  la primera residència constitueix la major part, si no tot, el patrimoni.

Tot això no exclou la necessitat de regular un procediment de segona oportunitat, independentment que hi hagi una hipoteca o no. Aquesta hauria de permetre per una banda assegurar als creditors que no se’ls està ocultant patrimoni i per altra, al deutor, començar una “vida” de zero pel que fa a patrimoni i amb uns deutes sostenibles pels seus ingressos.

El procediment actual suposa una mena de mort civil per als deutors, perquè, un cop desposseïts tot els seu patrimoni i amb un deute impossible de liquidar, no tenen cap incentiu per saldar-lo, per tant els creditors difícilment recuperen mai més res. A més, es veuen abocats a la realització de treballs en negre per tal de no ser embargats tan bon punt perceben un salari.

Àngel Pérez Magrané

@AngelRAONIA

Consultor Freelance a Raonia Solucions  

El fris de Pinell de Brai i el “cost enfús”

Article publicat a www.delcamp.cat

Explicaré una història per il·lustrar el dilema en que es troben molts gestors avui dia. Els fets fan referència a la construcció del celler cooperatiu de Pinell de Brai de l’arquitecte modernista Cèsar Martinell, també conegut com la catedral del vi.

Es van passar de pressupost i la cooperativa va quedar en una situació difícil i la junta avergonyida va amagar les rajoles del fantàstic fris de ceràmica que envolta el celler, tot i haver-les pagat, per evitar les crítiques dels socis. La història acaba l’any 1949 en què finalment les rajoles fetes 30 anys abans són col·locades al seu lloc. Segurament ara són el principal atractiu del celler i reporta beneficis a la cooperativa, via prestigi de marca, i al municipi, via visites turístiques.

El dilema del cost enfús, traducció personal de “Sunk Cost”, fa referència a al fet que si, a l’hora de decidir si continuar o no  un projecte, has de tenir en compte els costos en què ja has incorregut i no podràs recuperar encara que l’aturis.

Si la junta hagués conegut el dilema, segurament hauria col·locat les rajoles on corresponia des d’un primer moment i el petit cost d’aquesta col·locació s’hauria recuperat gaudint dels beneficis immaterials del fris durant 30 anys. O potser n’eren conscients, però van prendre la decisió en defensa pròpia, posant els seus interessos per davant de l’interès col·lectiu.

M’agradaria saber quans frisos tenim amagats a les golfes d’empreses, entitats i institucions del país; Ja sigui per vergonya que la seva posada en marxa destapi la magnificència d’altres temps o perquè sempre és més fàcil aturar inversions que reduir despesa corrent, tot i la rendibilitat evident de la inversió.

Àngel Pérez Magrané

@angelRAONIA

Consultor Freelance a Raonia Solucions